L’emplaçament

El castell de Gelida s’estén sobre un esperó rocós que presenta una inclinació en direcció sud-est / nord-oest, i és accessible solament pels extrems superior i inferior. Aquest esperó és delimitat pel torrent de Cantillepa pel costat de migdia, i pel de Sant Miquel al nord, tot i que en aquest cas amb una plana intermitja que presenta senyals d’ocupació possiblement des d’època medieval. Just al límit de la plana amb el penya-segat que la separa del torrent de Sant Miquel es conserven les restes molt malmeses d’una construcció que sembla correspondre a una torre avançada.

Les estructures visibles avui són el resultat d’un procés històric al llarg del qual s’han succeït fases d’abandonament i reconstrucció, marcades també per canvis de funcionalitat dels espais.

Primeres construcccions

Les primeres estructures del castell de Gelida ocupaven la meitat superior de l’esperó on s’assenta. La part inferior de la fortificació la tancava una torre de planta rectangular que s’estenia a tot l’ample (4) i barrava el pas, sobre la plataforma que havia deixat a ponent l’extracció de pedra en aquest sector (3). Fora del recinte del castell, ocupant la meitat inferior de l’esperó, trobem l’església de Sant Pere (1), amb diverses tombes antropomorfes associades al sector dels peus (2) i a la capçalera (3). A la part més elevada una potent muralla (7) tanca el recinte pel costat més vulnerable, definint al seu darrera el que serà el recinte sobirà (6). Entre aquest i la torre inferior s’estenia un espai (5) protegit pel penya-segat i una muralla incipient, on es poden identificar encara les traces d’encaixos i canals a la roca, testimonis probables de les estructures d’hàbitat que el van ocupar.

L’església de Sant Pere (1) era en aquesta fase un edifici de planta rectangular, amb entrada pel costat nord, tancat a la capçalera suposadament per un absis quadrangular. A la façana de ponent es conserva una finestra geminada d’aquest moment. L’edifici era cobert amb teulada de bigues a doble vessant, de la que encara se’n poden observar algunes traces a l’interior. Els paraments estan formats amb petits carreus irregulars, collats amb morter de calç i originàriament arrebossats.

La torre (4), de notable alçada, era bastida utilitzant la tècnica constructiva d’opus spicatum. En un moment posterior el parament de ponent va ser revestit per la part exterior amb un mur que presenta un sòcol de carreus de gres bioclàstic de color ocre, pertanyent al Miocè inferior-mig, de molt bona factura, al que se superposa una obra de carreuons mitjans i petits de calcària, calcària dolomítica i dolomies, amb coloracions variades des de colors grisos a rosats, que es fan visibles sota una capa d’arrebossat parcialment conservada.

Aquesta mateixa seqüència s’identifica a la part superior (7), on trobem una torre de planta poligonal irregular amb paraments que utilitzen la tècnica d’opus spicatum, a la qual s’adossen a banda i banda paraments amb la mateixa pauta constructiva de carreus ocres i carreuons calcaris recoberts d’arrebossat. El conjunt superior es completava amb una torre rectangular que, en un segon moment ,va ser revestida per l’exterior donant-li la forma arrodonida actual i utilitzant també a la base carreus de gres ocre.

L’accés superior al castell era lateral, a través d’una passera sobre el torrent de Cantillepa (8), i un conjunt de murs que definien una entrada en colze de la que encara es conserven alguns vestigis.

El castell fins al segle XIV

Tant les informacions documentals com arqueològiques deixen constància de treballs de construcció al castell fins entrat el segle XIV. No sembla que durant aquest temps s’amplii el perímetre de la fortificació, però si que es reforcin les seves torres. Tot i la dificultat de datació és molt possible que en aquest període es dobli per l’exterior la torre (7). No hi ha dubte que sí que es dobla el mur est de la torre (4) també per l’exterior. No es pot precisar si la torre de planta circular (6) és edificada en aquest període i ampliada posteriorment, ja a finals del segle XIV, dins l’etapa següent. Pel que fa a l’accés al recinte superior aquest se segueix realitzant a través de la passera sobre el torrent de Cantillepa (8) que potser va experimentar algunes modificacions. No tenim informació relativa a possibles canvis a l’àrea d’hàbitat (5) donat que no si han realitzat estudis arqueològics.

La transformació més notable d’aquest període es produirà a l’edifici de l’església de Sant Pere, que s’ampliarà en longitud, es refarà l’absis segurament per un de planta semicircular, i es doblaran els murs interiors amb arcs torals que permeten sustentar la volta de canó que substituirà la coberta precedent. Tot plegat comportarà un increment de l’alçada de l’edifici. Els espais (2) i (3) se seguiran utilitzant com a cementiri.

Tot assenyala que després dels esdeveniments bèl·lics del segle XIV el castell va entrar en una fase d’abandonament que el va portar a un estat d’enrunament notable segons la documentació de 1368 que hi fa referència.

De les transformacions de Berenguer Bertran a la fi del castell

El 1367 Berenguer Bertran, banquer barceloní de gran poder i influència que finançava al rei Pere III i a la Generalitat, va adquirir el castell de Gelida, amb totes les seves jurisdiccions i territoris que en depenien. El castell que es va trobar presentava un estat ruïnós però servia els interessos del seu nou propietari que des del primer moment tenia definit un projecte per a refer-lo i, alhora, convertir-lo en un espai de caràcter residencial degudament condicionat. Per portar a terme aquest projecte Berenguer Bertran va fer ús dels seus privilegis fent treballar en l’obra als habitants de Gelida. Aquesta obligació no va ser pas benvinguda i va donar lloc a un plet entre el nou senyor i els gelidencs, la sentència del quals ens ha proporcionat força informació sobre l’estat del castell en aquell moment, les obres que es van executar i els materials i instruments que es van utilitzar.

En aquest moment es refarà totalment el mur (7) que havia caigut i es tancarà l’entrada d’aquest extrem; es refaran també els coronaments de la major part del les muralles de tot el recinte; s’edificarà o es magnificarà la torre (5); i es bastirà un conjunt dens d’edificacions concentrades a la zona (3) ocupant fins i tot l’espai de cementiri preexistent. D’aquest moment és també la construcció d’una mina d’aigua (la font del Senyor), que situada aigües amunt del castell hi porta l’aigua mitjançant una canonada ceràmica que entrava al castell amb un petit aqüeducte (8). L’aigua s’emmagatzemava mitjançant diverses cisternes connectades per una xarxa de canonades ceràmiques encara conservades parcialment.

Amb aquestes obres el castell definirà la configuració en que es mantindrà durant els segles posteriors, quan serà utilitzat militarment durant la guerra contra Joan II, la dels Segadors i, finalment, la de Successió, a partir de la qual s’esdevindrà la seva destrucció definitiva el 1714.

El castell de ben segur havia deixat de ser utilitzat com a espai residencial al menys des del segle XVI amb la construcció de l’anomenada Casa del Senyor, propera a la capella de Sant Miquel, que ocupava l’espai de l’actual església parroquial.

Aquests esdeveniments portaran el castell a un estat de ruïna que donarà lloc al seu progressiu enderrocament i a ser utilitzat com a font de pedra per a les construccions properes i proveïment dels forns de calç. L’únic edifici que seguirà en peu i en ús serà l’església de Sant Pere que encara el 1796 va incorporar el campanar que avui la presideix, edificat amb les pedres del mateix castell. L’església va deixar de ser seu parroquial el 1871.

Les darreres edificacions a l’antic recinte es van fer amb motiu de la construcció del cementiri parroquial, a l’extrem de ponent, que va estar en ús fins a la construcció de l’actual, a l’entrada del poble.