Durant els segles XII i XIII es definirà
completament el perímetre edificat del castell construint nous murs, integrant els
existents o augmentant la seva alçada. Aquest perímetre (1) l'hem representat en color
verd. Tot sembla indicar que el nucli principal del castell, pròpiament dit, se situaria
a la zona assenyalada amb el núm. 2, tot i que la formació de diversos paraments de
muralla i el reforçament de la torre de la zona mitjana (5). A la zona baixa, a l'entorn
de l'església, ara ja transformada per l'obra romànica, s'edificaran estructures de
fortificació que les transformacions posteriors quasi en fet desaparèixer i que, per
tant, no assenyalem en el plànol. Amb la línia vermella puntejada (4) hem indicat l'eix
de circulació principal per l'interior de la fortificació i possible nucli de
poblament.
Cal assenyalar que tant la torre mitjana (5) com l'accés per la part superior (6)
forçaven el camí cap a l'extrem, de manera que en cap cas els passos no tenien una
frontalitat directa amb el camí. Les estructures exteriors al castell (6) semblen
correspondre a elements de sustentació del pas.
La documentació del segle XII, si bé s'inicia amb la referència a la invasió
sarraïna de 1108 que va malmetre tot el Penedès i va ser aturada al castell de Gelida,
conté constants mencions a establiments i masos existents dins el terme del castell de
Gelida.
És dins el segle XI que trobem esmentada per primera vegada la capella
de Sant Miquel. Aquesta era situada al lloc que ocupa actualment l'església parroquial de
Gelida. En un document de l'any següent, el 1239, trobem que Pere Arnau, rector de
Gelida, concedeix a Bernat de Corbatera i a la seva muller Berenguera un camp perquè el
treballi pagant una part a l'església de Sant Pere. El document situa aquest camp
limitant amb la vila de Sant Miquel, la qual cosa significa que en aquest
indret no solament hi havia l'església, sinó també algunes cases. La situació de Sant
Miquel és en un punt on la topografia urbana actual amaga un petit coll on confluïen
alguns camins, entre ells el provinent de Martorell i el que seguia en direcció al Puig.
També d'aquí, possiblement, partia el camí cap al castell (ara potser el
carrer dels Grecs) i Corbera, el que es dirigia
a Sant Salvador i Sant Joan Samora i el que comunicava amb Sant Llorenç.
També dins aquest segle trobem esment documental, per primer cop, de la capella de
Sant Salvador de la Calçada (l'any 1216), situada en un indret desconegut però proper al
nucli actual de cases d'aquest barri. Encara hi ha un camp que s'anomena el pou
de la capella.
|
Parament del
castell, construït durant aquest període |
Ambdós fets, juntament amb les dades proporcionades per la
documentació del segle XIII, posen de relleu, per una part, un augment de població i,
per l'altre, un desplaçament de l'existent. En aquesta època no és extrany que
poblacions situades en llocs encastellats, com podria ser el cas de la de Gelida, es
desplacin vers zones més obertes i planeres. Sigui com sigui, el cert és que des
d'aquest moment s'anirà incrementant el nombre de nuclis i el seu tamany augmentarà
progressivament.
Dins una estructura ja plenament feudal, la documentació de
l'època ens dóna notícia ,el 1264, de l'establiment de la Ferreria. Aquest és
realitzat per Guillem II de Cervelló, senyor de Gelida, per tal que els agricultors
puguin arreglar i fer noves eines per al treball del camp mitjançant el pagament d'un
cens de 8 o 10 diners, segons treballin més o menys, pagadors pel dia de Nadal.
El mateix senyor, el 1267, concedeix diversos privilegis als
habitants del terme del castell de Gelida. Tot plegat ens mostra una vitalitat creixent a
l'entorn del castell, cada cop més allunyat dels nuclis de població. Progressivament la
seva funció defensiva s'anirà diluint al mateix temps que la frontera s'allunya.
